Us penjo un article molt interessant que hem trobat sobre el
procés d'aprenentatge de caminar/gatejar... Esperem que en pugueu treure algun
profit.
L’article està extret del suplement de CRIATURES del diari
ARA.CAT:
Habitualment, abans de fer el pas de
posar-se drets, els nens gategen. Però no tots ho fan.
Entre el bebè ajagut o assegut que no es mou
(dels braços, de la falda, del bressol, del canviador) i el nen que es desplaça
dret, hi ha una apassionant etapa de transició, d’adaptació: el gateig. Per a
la desesperació dels pares impacients, àvids de veure i exhibir que el seu fill
ja camina sol, la cria d’ Homo sapiens sapiens explora tots els
racons possibles de quatre grapes, i sí: de seguida s’agafa als mobles per
alçar-se, però encara trigarà a fer el pas (mai més ben dit); mentrestant, el
petit serà un bell quadrúpede. A la xarxa dels pares i les mares, tot un submón
digital, fa temps que s’ha viralitzat, que se’n diu, el decàleg del psicòleg
Carlos Gardeta, segons el qual el gateig estimula el desenvolupament psicomotor
i cognitiu: accelera, diguem-ne, el domini de l’infant sobre el seu cos, i
n’activa les possibilitats de moure’s amb més cura, de processar informació i
de relacionar-se amb l’entorn, tant a curt com a llarg termini, o sigui, en el
futur. L’expert assegura que el dèficit d’atenció, el fracàs escolar,
l’estrabisme, etc., tenen menys incidència entre els nens que han gatejat.
Aquesta popular apologia del gateig, escrita
pel mateix Gardeta, director dels Institutos Fay, exposa vuit raons a favor
d’una pràctica poc valorada tradicionalment: sempre segons ell, gatejar
“connecta els hemisferis cerebrals i crea rutes d’informació”; “desenvolupa el
patró creuat” dels malucs i de les espatlles que permetrà al nen caminar bé, i
tonifica els músculs amb els quals aviat s’aguantarà dret; estimula els
sistemes vestibular i propioceptiu, que informen d’on és cada membre; “permet
l’enfocament dels ulls”, fonamental perquè, segons l’autor, “el 98% dels nens amb
estrabisme no van gatejar prou de petits”; treballa la “tactilitat” dels
palmells, la qual cosa afavorirà la “manualitat fina” que requereix
l’escriptura, i també els connecta al cervell i fa que el bebè experimenti amb
la gravetat; ajuda el petit a “mesurar el món que l’envolta” i a adaptar-s’hi,
a “establir la futura lateralització del cervell” (la dominància d’un hemisferi
o de l’altre segons la tasca requerida) i, finalment, a “poder escriure en el
futur”, ja que desenvolupa la “coordinació cerebral ull-mà”.
Ritme propi
Bé. Convé que els nens gategin. Se’ls ha de
deixar gatejar. D’acord: poca gent ho posa en dubte a aquestes altures. Però,
passant a la pantalla següent, ¿realment n’hi ha que no ho facin? Què passa,
llavors? Des de la Societat Catalana de Pediatria, respon la doctora Amalia
Arce, de l’Hospital de Nens de Barcelona: “Hi ha nens que no gategen i no passa
res. El que és important és la intenció de desplaçar-se i no tant com ho facin.
Molts nens no gategen, però repten, culegen, es mouen d’alguna manera per
arribar als seus objectius, o bé es posen drets i comencen a caminar”.
Arce recomana dues accions clau als pares de
criatures que gategin: donar-los llibertat de moviment i tenir paciència mentre
no comencin a caminar: “El que és important és deixar-loslliures, és a dir, que
tinguin espai per moure’s i oportunitat per fer-ho. Un nen que mai no es deixa
a terra és impossible que gategi”. Al seu entorn, diu, ja trobarà tot el que
necessita per anar evolucionant: “Els nens han de desenvolupar-se en ambients normals,
on cal deixar-los moure’s lliurement. Si no hi ha cap factor de risc o cap
problema que faci necessària l’estimulació precoç, el dia a dia i la interacció
amb els adults i altres nens constitueixen l’estímul necessari i suficient per
al desenvolupament psicomotor del nen. No cal fer res més. Tot vindrà sol, més
tard o més d’hora”.
Arce és escèptica davant l’eventual relació
causa-efecte entre el gateig (o la falta de gateig) i el domini corporal i
mental futur (o la falta d’aquest domini): “Per gatejar, els nens han de
coordinar cames, braços i percepció visual. Hi ha estudis que veuen que nens
que han tingut algun problema o tenen alguna malaltia tenen dificultats per
coordinar les percepcions visuals amb el sistema nerviós motor. Però en relació
als nens sans no hi ha res seriós publicat”.
Caminaran quan toqui
Queda clar. I, també, que gatejar no
endarrereix el moment de començar a caminar, que arribarà, també, quan hagi
d’arribar: no cal que els pares forcin els fills: “La majoria de nens es posen
drets per iniciativa pròpia. De fet, a molts pares els preocupa quan ho fan
precoçment. Si un nen es posa dret, és perquè ho pot fer... i les seves cames
estan perfectament preparades”.
Pares (i avis i oncles) preocupats pels “ja
hauria de” i les taules quadriculades: pel que fa al gateig, si més no,
relaxeu-vos: fixeu-vos en la taula Haizea-Llevant, que podreu trobar a can
Google. “És la que utilitzem de referència els pediatres per avaluar el
desenvolupament psicomotor i els diferents ítems”, explica la pediatra, i
remarca: “El gateig no hi és!”
Sònia Maza i Javier Hernández, de Gelida (Alt
Penedès), van tenir l’Èric fa gairebé deu mesos. Per una maleïda
gastroenteritis, ha fet, fa pocs dies, un parèntesi en la seva dèria
gatejadora, però no ben bé: “Aquesta matinada quasi se’ns escapa del llit”,
revela ella. No para: “Gateja tant com vol! Sempre que està despert i li ve de
gust, el deixem a la catifa del menjador perquè es mogui lliurement mentre
juga. Això sí: vigilant! Ha perfeccionat la tècnica i es desplaça ràpid!” ¿Des
de quan? “Va començar poc abans dels vuit mesos arrossegant la panxeta i
ajudant-se amb els braços, tipus Rambo... Va ser començar l’escola bressol
després de festes i, al cap de pocs dies, ja ho tenia controlat. Recordo deixar-lo
al menjador jugant amb les seves coses tot tranquil mentre li preparava el
berenar a la cuina i, en sortir-ne, trobar-me’l a la porta”. La cosa no va
sempre així: “Coneixem algun cas en què, directament, la criatura s’ha saltat
l’etapa del gateig”.
Al principi, una empenteta: “Fèiem allò típic
de posar-li una de les seves joguines preferides al davant perquè l’anés a
buscar”. Ara bé, tot un dispositiu: “Allunyar del seu abast tot el que és
susceptible de trencar-se, fer barreres amb coixins per evitar racons
perillosos, posar-hi protectors”. De moment, per sort, cap ensurt gros. No
poder badar els angoixa una mica: “Sobretot quan vols deixar-lo un momentet
sol”. Tancat o lligat, quasi no hi està mai: “Quan has de fer coses com anar al
lavabo és inevitable!” L’incorporeu? “Alguna vegada, però el deixem força al
seu aire. Sovint és ell qui s’agafa als peus de les cadires o a les nostres
cames per intentar posar-se dret”. Ni té ni farà servir caminador: “He llegit
que no són gaire recomanables i que fins i tot poden retardar el fet que camini
sol”. Com tots els pares del món, voldrien que fos aviat. Tu, a la teva i al
teu ritme, Èric.